L’han esborrat... tampoc n’hi havía per tant

Ho vaig dir en un escrit anterior, no s’hi assemblava gaire, però tot i això, li havia agafat cert “carinyo” al retrat i a més a mes es veia que era nostre perquè al costat hi havien escrit: RUBRICATUS, el nom del també nostre estimat riu, tal com li deien els romans.

I era reconfortant veure, units, la paraula i la imatge de dos símbols estimats de Martorell als quals jo tant apreciava: l’un per las seves aigües cristal·lines i l’altra per la seva honradesa…

I jo, tan avesat a recórrer ràpidament grans distancies, autovia amunt autovia avall, vaig decidir que l’agafaria sempre per Sant Andreu, en lloc de fer-ho per l’entrada de la SEAT perquè aixi podria gaudir de l’imatge dibuixada a la muntanya.

I anava Mur amunt, Mur avall, patint amb alegria i amb una rialla d’orella a orella, la construcció de la “rotonda del alcalde”, aguantant les cues i mes cues que es fan i desfan (com les sardanes), durant tot el dia al nostre estimat poble, i veient com tots els cotxes s’enfilen per les voreres de la rotonda, i veient com els autobusos i els autocars l’agafen per la drecera (el Sr. Jardiner municipal tindrà que plantar-hi flors que aguantin el pes de les rodes dels cotxes) quan, de cop, ahir, em va embolcallar un sentiment de tristor per que ja no estava el retrat del meu admirat amic.

Els ulls s’em van omplir de llàgrimes (pel tub d’escapament d’un cotxe que anava al davant) i al moment vaig entendre que quelcom s’havia perdut, que jo ho havia perdut... Ja no podria saludar al símbol imprès a la muntanya del telègraf tal com ho feia cada vegada que passava pel carrer del Mur, ja mai mes podría saludar la seva imatge, ja no podría saludar.lo aixecant la ma, tancan-la i alçàn cap al cel infinit el dit mitjà com a símbol universal de la meva consideració.